SKAKEITAN


El conjunt Skakeitan encara té molt per dir. Dos anys més tard de la publicació de Orekariak (2014), arriba Galera (2016), un treball de llarga durada gravat i barrejat per Haritz Harreguy en l'estudi Higain.

N'hi ha prou escoltant l’ arpegi que dóna peu a l'inici del disc per deixar en evidència la metamorfosi i sentir l'aire fresc que transmet, malgrat que pot intuir-se que manté la seua essència. Es percep des de l'inici el treball d’experimentació de sons electrònics i la rellevància que han adquirit els sintetitzadors, acompanyats sempre pels ritmes marcats per bateries electròniques i sons de guitarra valents i rockers.

Tot i que el rock juga un paper important en totes les cançons, regna la diversitat d'estils al llarg del disc. La presència de ritmes jamaicans com el reggae i el dancehall és una crida a posar-se en moviment, reforçat per les dinàmiques melodies de vents i les contundents línies de baix. És innegable, també, l'aparició del hip hop i resulta evident la innovadora fusió d'estils que beuen de fonts molt diverses. Es podria destacar també el protagonisme que han adquirit les melodies poperes en aquest disc. Pel que fa a les veus, ens arriben en registres més aguts i agressius que mai per propagar als quatre vents aquests missatges que brollen de les entranyes.

Els membres de la banda Skakeitan han deixat clar que fa temps que van deixar de banda les pors i els complexos i arriben per oferir una alenada d'aire fresc, sense cap intenció de quedar-se quiets. Com la vida mateixa, el disc també ens ofereix moments intensos i tranquils, oferint un ampli ventall per reflectir diferents realitats que comparteixen un mateix punt de partida: el mateix que li dóna títol al disc. A mesura que va avançant el disc queden en evidència les preguntes que estimem necessàries per posar en tela de judici les regles del joc. Se'ns presenten nou cançons que ens porten a invertir el panorama, les expectatives i tots els intents que ens han designat la categoria de perdedors, noves branques que ixen d'un mateix tronc que queda atrapat per una energia empoderadora. Si no som res, no tenim res a perdre.

Estan eixint del fang ple de soroll i velocitat i parteixen cap a nous solcs mai abastats. Arriben per destruir els freds models que se'ns volen vendre a través dels aparadors i volen deixar clar que no necessiten aprovació alguna en el seu intent d'unir realitats paral·leles que resulten universals. Han optat per ballar units al costat de la foguera de la selva més salvatge per convertir-se en llops en mirar a la lluna, sense cap intenció d'esperar més.

No han estat sols en aquesta aventura. Han tingut diversos companys de viatge durant tot aquest trajecte, entre d'altres: Manu Chao ha posat el seu granet de sorra en la cançó Lerro hutsen Artean, el seu toc original al mateix temps que nostàlgic; s'aprecia la presència de l'incansable Fermin Muguruza per omplir de color el tema Oakland; d'altra banda, arriben veus des de la Mediterrània per donar un impuls a la cançó La Teua Aprovació de la mà d'Aspencat i al tema Gehiegi Amesteko en col·laboració amb Itaca Band; la veu d'Asier Beramendi del conjunt Eraul arriba per donar una carícia de malenconia i força a la cançó Gorri edo beltz. finalment, poden apreciar-se les veus dels i les nens i nenes del Cor de Laskorain en el mateix tema que obre el disc: Galerari.

Han realitzat un llarg treball en equip al costat del dissenyador Markel Idigoras a l'hora d'indagar en aquests nous camins i posar un escenari a aquesta banda sonora, amb l'objectiu de traslladar el missatge a diferents formats i espais. S'han submergit al mar a la recerca de noves respostes.